Ús de cookies
e-colònies.cat utilitza cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència d'usuari, mostrar publicitat adaptada als vostres interessos i recollir dades amb l'objectiu d'analitzar l'audiència amb eines genèriques. Si continueu navegant pel web, entendrem que accepteu la nostra política de cookies
Predicció meteorològica
Actualitzat el 16/09/2014

ISMAEL PALACÍN: “El canvi de paradigma educatiu incorpora l’aprenentatge social i vivencial típic de les colònies”

Entrevista a l'anuari 2013-2014 de la revista 'Lleure'

Parlem sobre educació, lleure educatiu i colònies amb el director de la Fundació Jaume Bofill, centre de recerca i reflexió que promou l’anàlisi, els debats i la prospectiva dels nous reptes educatius. 


En la seva trajectòria al camp social, Ismael Palacín (Barcelona, 1971) ha creat i dirigit programes d’acció social i comunitària i ha assumit responsabilitats a l’associació Casal dels Infants, la federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social, la Taula del Tercer Sector i el Col·legi d'Educadors/es Socials. Actualment és membre del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars de la Generalitat, entre d'altres. 

Un dels últims informes publicats per la Fundació Jaume Bofill (Pensant el futur de l’educació, abril 2014) comença amb un capítol titulat “Ha canviat l’escenari i no hem tingut temps de canviar l’escola”. Des del seu punt de vista, tan allunyada està l’escola de la societat catalana del segle XXI? En quins aspectes destaca, especialment, aquesta manca de temps per adaptar-la?
En primer lloc, cal tenir en compte que l’escola és una institució pensada per no canviar: es va dissenyar durant la Il·lustració com a organització dipositària d’un coneixement estable i, fins i tot, com un reducte de racionalitat on protegir-se del món. En segon lloc, hem de pensar que a Catalunya el sector de l’Ensenyament és la segona partida en despesa després de Salut. Tenim més de 100.000 mestres; i reconvertir un exèrcit enorme de professionals no es fa de cop.

La tercera dificultat per al canvi de l’escola és que la gestió política dels centres presenta un alt grau de burocratització i control per via legislativa. L’autonomia escolar, que és el que determina la capacitat d’adaptació al context i d’innovació, és molt baixa. El quart factor és que ara, de veritat, estem entrant a la societat del coneixement; i això provoca una forta tensió sobre l’escola. Hi ha autors que diuen que totes les revolucions de la Història han estat gràcies al factor coneixement; però ara el coneixement és el principal vector de productivitat, i ja no és estàtic, dipositat en llibres, sinó que és mutant i té una obsolescència altíssima. Per tant, l’aprenentatge continu i la capacitat d’aplicar-lo cotitza a l’alça.

I l’autèntic canvi, el més revolucionari, és que a les escoles d’abans n’hi havia prou amb ensenyar per a uns i d’una manera; mentre que, avui, una societat moderna ha de tenir tothom a l’escola (no només per un tema de justícia, sinó per un tema de competitivitat com a país). Per tant, el mestre té tots els alumnes a l’aula, tots han d’aprendre, i tots han d’aprendre molt bé. D’aquí el repte de la personalització dels aprenentatges. Es tracta d’un canvi de paradigma: fins ara l’important era l’ensenyament, i ara l’important és l’aprenentatge, perquè sabem que ensenyar més no vol dir aprendre més.

L’escola ha entrat en crisi quan ha tingut competència, quan s’ha adonat que el coneixement ja no el tenia el mestre guardat en un llibre per dosificar-lo. Abans l’escola podia basar la seva autoritat en la sanció i en posseir el patrimoni del coneixement; ara l’ha de basar en crear un excel·lent lloc per motivar-se i aprendre. A l’escola li costa canviar, però no és estrany, perquè el món està canviant molt ràpidament. Mai hi ha hagut una distància tan gran entre el que sabem, el que sabem fer sobre educació, i el que fem de veritat a les escoles.

“Fins ara l’important era l’ensenyament, i ara l’important és l’aprenentatge, perquè sabem que ensenyar més no vol dir aprendre més”

En l’àmbit de la innovació, considera que l’educació en el lleure pot aportar alguna cosa a l’educació formal?
Els principals reptes que s’estan plantejant en el canvi de paradigma educatiu estan lligats a un tipus d’aprenentatge que fa dècades que és la base de l’educació en el lleure: l’aprenentatge social i cooperatiu, d’una banda, i el learning by doing (aprendre fent), de l’altra.

En el primer cas, tenim un cervell preparat per aprendre socialment. Si intentes recordar aquelles situacions de la vida on més has après, normalment són situacions en què interactuaves amb altres i tenies un repte. Per tant, ens referim a l’aprenentatge social i vivencial típic de les colònies. En el segon cas, en l’àmbit del lleure l’aprenentatge sempre ha estat a través de la pràctica, a través d’assumir l’assaig-error (que l’escola ha defugit) com la major oportunitat per aprendre.

Hi ha tot un conjunt de tradicions educatives procedents del món del lleure que ara l’educació formal reivindica enormement. Per exemple, no cal que l’aprenentatge sigui divertit; però sí que ha de ser desafiador, com a les colònies, ja que la motivació sorgeix dels reptes. A més, també s’està incentivant la tutoria, l’acompanyament de l’aprenentatge... una tradició del lleure que l’escola tradicional vivia com a impròpia.

Des de la Fundació Jaume Bofill entenen l'educació com “un procés que en cap cas es pot limitar al sistema escolar”. D’acord amb aquesta afirmació, quina importància creu que cal atorgar, en l’àmbit de l’educació, al lleure?
Des de fa anys hi ha una recerca enorme que diu que la qualitat de les experiències educatives extraescolars determina no només les competències globals dels infants sinó també, en gran mesura, el seu èxit escolar. Aquest fet ha triomfat en l’ideari social, i les famílies en són més conscients que mai. Per això, el lleure ha deixat de ser la germana pobra de l’educació, com ho demostra la gran inversió que les famílies estan fent en activitats d’aquest tipus, en la mesura de les seves possibilitats.

Creu que caldria incrementar les polítiques i els recursos destinats a l’àmbit del lleure educatiu? Per què?
Abans l’escola desigualava (triava els alumnes) i el lleure era una espai d’igualació, que obria oportunitats. Ara, en general podem dir que l’escola tendeix a igualar i el lleure desiguala. En un context en què les polítiques de suport a les famílies són pràcticament inexistents, i el sector públic no ha invertit seriosament en la promoció d’un lleure accessible, el creixement exponencial de la demanda de lleure de qualitat fa que, quan surten de l’escola, els nens siguin més diferents que mai.

Com detallem a l’anuari 2013 sobre l’estat de l’educació a Catalunya, els infants d’entorns menys afavorits consumeixen el doble de televisió, i fan activitats molt més sedentàries i tancades, que els fills i filles de les classes més privilegiades. Fins i tot en el temps de connexió a Internet dels adolescents, on aparentment no hi ha tanta diferència, es registren dos tipus d’hàbits que no tenen res a veure: una part del col·lectiu hi desenvolupa usos expressius, bidireccionals, creatius, amb eines cooperatives; i una altra part fa un ús d’Internet totalment unidireccional, amb un consum d’entreteniment passiu, com si estigués davant del televisor.

Això succeeix, en part, per motius culturals, perquè les famílies més instruïdes tendeixen a valorar més un tipus de lleure; però sobretot per una barrera econòmica, derivada de la baixa inversió en polítiques familiars que hi ha al nostre país. Aquesta és la que determina el tipus de lleure a què poden accedir els infants i la que genera una important segmentació.

“Hi ha tot un conjunt de tradicions educatives procedents del món del lleure que ara l’educació formal reivindica enormement”

El projecte “Famílies amb veu” de la Fundació Jaume Bofill ha desmentit el tòpic que mares i pares no participen a l’escola. En el marc d’aquesta participació, però, quins aspectes poden millorar?
Les escoles es van fundar contra la família. Fa 300 anys, en l’època de la Il·lustració, la família era l’espai de les emocions i l’escola, l'espai de la racionalitat. Hem passat unes dècades en què s’ha desapoderat la família; però fa uns anys hem descobert que el compromís d’aquesta amb el projecte educatiu del fill explica la majoria del seu rendiment. No només això. Hem descobert que si no impliquem les famílies a l’escola, l’escola no està autoritzada. Aleshores, hem passat a culpabilitzar-les del que no fan; quan, si volem augmentar la seva responsabilitat, els hem de donar poder.

De fet, el projecte “Famílies amb veu” va partir de la idea que ja hi ha una gran quantitat de famílies que s’impliquen en la millora de l’educació dels seus fills i de la resta d’infants. En realitat, l’educació ha triomfat quan hi ha hagut una enorme complicitat entre famílies i mestres. Sense ella, no tindríem immersió lingüística o educació pública; sense la generació de la Transició, en què famílies i mestres van treballar plegats, no tindríem gran part de les revolucions educatives que hem tingut.

Per tant, cal que els mestres superin els recels i que l’Administració entengui que no hi hauria d’haver decisions educatives sense pactar amb el sector famílies. Per exemple, la pèrdua de la sisena hora, la jornada intensiva o les beques menjador són temes que caldria haver discutit amb els representants del sector.

Coneix quina és la implicació concreta de les famílies en l’àmbit de l’educació no formal?
L’educació és la penúltima despesa en què les famílies retallen, després de la hipoteca. L’educació en el lleure també cotitza a l’alça. Les famílies s’estan tornant més expertes en apreciar el valor diferencial de les ofertes de lleure, però el mercat encara els és opac, i s’hi pot aportar molt.

També hi ha el risc de la família intervencionista i consumista que compra al fill el màxim nombre d’activitats de lleure atrapades en el màxim nombre d’hores. Per tant, segurament un dels dilemes de futur de tot un sector del lleure serà com equilibrar el currículum divers i amplificat de l’infant amb el temps en família i el temps lliure.

L’analista educatiu Michael J. Petrilli diu que hi ha tres tipus de famílies i, per tant, tres tipus d’escoles. Les famílies “tigre” busquen escoles que ofereixin moltes competències instrumentals. Les famílies “coala” busquen escoles que respectin el ritme dels nens. I les famílies “cosmopolites” busquen escoles que apostin per la creativitat. Potser l’oferta de lleure també s’haurà de preguntar on està, en cada cas, el seu “valor de marca”.

Sens dubte, les colònies hauran d’incrementar la seva diferenciació educativa, perquè aquelles coses que eren patrimoni exclusiu del lleure es van incorporant a l’escola i a altres sistemes. Una opció de diferenciació és aportar elements de valor afegit (colònies en anglès o colònies de robòtica, per exemple); una altra opció és fer un back to basics, és a dir, que les colònies ofereixin el luxe de ser l’únic espai que de vegades un infant té de convivència pura, de lleure sense productivitat immediata, de vivència de llibertat. Segurament, la resposta no serà ni l’una ni l’altra.

A banda de la motivació de les famílies, una altra motivació que sovint es qüestiona és la dels propis alumnes. Creu que les sortides fora de l’aula, com ara les colònies escolars, poden incentivar aquesta motivació i afavorir l’aprenentatge? Les considera imprescindibles?
Les colònies escolars es van inventar en un context en què els nens i nenes mai no sortien de Barcelona. Ara, no són imprescindibles en el sentit fundacional en què es van crear, però són un gran element de potenciació per treballar la convivència, els valors i certs factors d’aprenentatge.

Això sí, cal veure si l’escola s’implica de veritat en les seves colònies, i les valora com a part del Projecte Educatiu del Centre (PEC), o bé les devalua com una externalització d’activitats. Aquí crec que falta un debat sobre què aporten les colònies i com integrar-les en el PEC. Serà la manera que els mestres les valorin més, s’hi impliquin més i siguin més exigents i intencionals a l’hora d’escollir-les i de comunicar-se amb les persones que les organitzen i acullen.

FEU EL VOSTRE COMENTARI


Aquest comentari quedarà pendent d'aprovació per part de l'administrador del web.

Nom Títol Comentari Comprovació Escriu l'any actual, amb 4 xifres D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.

Cr. Viladomat, 174, 08015 BARCELONA Tel: + 34 93 412 14 37 Fax : + 34 93 318 04 45 - www.accac.cat - [email protected]
Edició: