Si bé, cada cop més, les tendències pedagògiques donen un paper central a l’alumnat, començo aquesta reflexió sobre la gamificació aplicada a l’educació amb una afirmació que pot semblar contradictòria: perquè es doni un procés d’ensenyament-aprenentatge significatiu en general, i la gamificació a l’aula en particular, el professorat ha de poder fer un recorregut previ i essencial. I això per vàries raons. En primer lloc, perquè no té sentit parlar de construir l’aprenentatge a través del joc sense que les dues parts “juguin”. En segon lloc, perquè ningú no pot comunicar i aprofitar la potencialitat de l’actitud lúdica si no l’ha desenvolupada i alimentada primer. I en tercer lloc, perquè així com la principal activitat dels infants és el joc, malauradament en els adults no és així. I, si volem introduir el joc en l’aprenentatge, ens caldrà posar una atenció especial en recuperar aquesta essència.

La vida infantil no es pot concebre sense joc. Però tampoc l’adulta. Jugar respon a la necessitat de mirar, tocar, descobrir, experimentar, saber, imaginar, expressar, crear i somiar. És una de les fonts més importants de progrés i aprenentatge. El joc actua com a estimulant de la superació personal a partir de l’experimentació de l’èxit, base de la confiança. I, a més, a través del joc connectem amb l’emoció, la complicitat, el vincle i, fins i tot, el compromís.

Així, el primer que faré és convidar el col·lectiu de professors i professores a reflexionar sobre l’actitud lúdica. Perquè jugar transcendeix els jocs. I no ens podem quedar atrapats amb elements de la gamificació com són els punts, el progrés o el reconeixement, ja que perdríem l’essència del joc i la seva capacitat transformadora de l’individu. 

És cert que la gamificació es pot aplicar en l’educació com a tècnica, tot dissenyant activitats sobre els principis de jugabilitat i donant punts o reconeixements per assolir millors resultats. Però per a mi és molt més engrescador pensar en la gamificació com una forma d’activar la motivació intrínseca dels infants; i, en aquest context, reconèixer èxits i assoliments. És a dir, no es tracta només de fer jocs, o d’utilitzar el joc com a eina educativa per fer més agradable l’estudi, sinó de posar-lo en el centre del procés educatiu.

També haurem de pensar i escollir molt bé els elements de joc més adients per provocar allò que volem. Perquè no oblidem que la gamificació persegueix en la seva aplicació uns objectius fora del propi joc. És molt probable que quan descobrim aquesta finalitat externa (ensenyar, educar, avaluar), la nostra actitud lúdica desaparegui, i el joc es converteixi en avorrit o prescindible, o bé en un deure o una obligació a acabar el més aviat possible.

Un altre aspecte a contemplar és l’espai, tecnològic o analògic i físic, on es porta a terme el joc. Si bé la major part de les experiències de gamificació educativa es desenvolupen a través de la tecnologia, no hem d’oblidar altres espais com el pati: l’espai per excel·lència d’intervenció educativa a través del joc, que ha de tenir un lloc privilegiat en projectes d’aprendre fent (learning by doing) i aprendre jugant (playing to learn).

Navega per les etiquetes

Imma MarínLleurejocsaprenentatgeeducaciógamificació

FEU EL VOSTRE COMENTARI