Opinió de la revista 'Lleure'

Fa temps que sabem que l’escola és la institució socialitzadora per excel·lència. Que allà on les famílies transmeten diversitat de maneres de fer, de tarannàs segons els quals els infants es mouran en societat, comprendran el món i intervindran en l’entorn pel que circulin, l’escola genera motlles. I de fet, aquest és un dels principals encàrrecs que té l’escola: aconseguir emmotllar tots aquests infants tant diversos en un patró, que anomenarem cultura comuna o capital social, garantia de cohesió.

Tampoc diem res de nou evidenciant que educar, socialitzar, culturitzar, genera tensió entre una diversitat d’origen particular, cada casa és un món, i la força homogeneïtzadora de l’escola, pel bé comú. Diàriament a la porta d’entrada de l’escola, allà on els pares entreguen o recullen els seus fills, en les estones no lectives o en aquells espais on les famílies troben escletxes per a remoure la institució educativa amb la seva heterodòxia, es replanteja aquest equilibri precari entre institució educativa, en singular, i famílies, en plural. Mestres i professors, al seu torn, s’esforcen per donar pautes, reconduir i “ensinistrar” als pares i les mares per a que tots plegats es posin en línia en la tasca d’educar els alumnes d’uns, i els fills i filles dels altres.

Segons l’estil de l’escola, aquesta negociació és realment una negociació, en la que adults compromesos amb l’educació, pacten i es posen d’acord, des del lloc que els correspon a cada ú, sobre les responsabilitats i les maneres de fer per a que aquests nens i nenes, adolescents o joves, visquin amb el màxim de coherència el trànsit família escola.

En l’altre extrem hi trobem institucions educatives amb un l’estil de relació distant i jeràrquic, en les que els professionals ostenten el lloc del saber i les famílies queden relegades en el lloc dels ignorants, de manera que, aquell possible encaix es pot desencaixar en forma d’adoctrinament, judici de valors o desqualificació generalitzada de la manera com les famílies exerceixen la seva parentalitat.

Entre aquests dos extrems, el que entén que les propostes de la famílies són tan legitimes i autoritzades com les propostes dels docents, i el que infantilitza les famílies i pretén ensinistrar-les, trobem una gradació de models de corresponsabilitat molt àmplia. Experiències de gestió compartida, espais diversos de participació, les comissions de treball o la comunicació oberta, fluida i bidireccional són bons exemples del paper que poden arribar a jugar els familiars en moltes escoles catalanes. Atenció però que hi ha d’haver una intencionalitat real de l’escola d’empoderar (cedir poder i definir quotes de decisió compartida) a les famílies i anar més enllà de la simple encomana de feines concretes i pautades. No fa massa una mare de l’AMPA d’una escola de primària ho expressava amb claredat: “la direcció ha d’entendre que nosaltres, a més de mans, podem aportar idees”.

En aquest sentit una iniciativa interessant com són les escoles de pares poden apuntar cap a un model o cap a l’altre: com l’escola mateixa, poden haver quedat ancorades en la lliçó magistral, en la simple transmissió de coneixements o poden haver avançat cap a models innovadors i interactius d’educació entre iguals i pràctica reflexiva. La divisòria entre un o altre enfocament és el grau de reconeixement mutu que es professin les parts.

També en d’altres iniciatives interessants promogudes per l’administració s’escapen massa sovint formulacions que infantilitzen les famílies, que pretenen ensenyar-les-hi allò que no saben, que les redueixen a l’àmbit de receptores de la informació, però no obren espais propositius. Que marquen pautes de criança i orienten l’educació segons un motlle únic en el que la diversitat és difícil d’encaixar.

Amb tot plegat, una cosa està clara: qui estableix la cultura relacional d’una escola, l’estil de la comunicació, els marges d’autonomia d’uns i altres, el grau de coneixement i reconeixement, és el conjunt de la comunitat. Una comunitat que té tres potes: els mestres, les famílies i l’entorn. Si una falla, el tamboret coixeja.

Massa vegades la inèrcia institucional acaba marcant unes pautes que silencien la veu de les famílies o es tanquen a les aportacions de l’entorn com si fossin soroll que entorpeix la tasca de l’escola. Per això aquest article pretén reivindicar la majoria d’edat, amb veu i vot, de les famílies. Reivindicar la capacitat per prendre decisions, per aportar idees, a més de mans, dels pares i mares d’alumnes.

En el context actual de crisi de les institucions, els nous moviments socials estan posant sobre la taula el fet que la democràcia real va molt més enllà del vot el dia de les eleccions. Reivindiquen tres nivells de democràcia, que salvant totes les distàncies, hauríem de trobar també en el sistema educatiu:

- Un primer nivell comunitari, tan simple com interessar-se per la salut del veí, per aquells nenes i nenes que si no mengen a l’escola no menjaran a casa. Un primer nivell d’implicació i d’interès per l’altre que trenca l’ individualisme propi de la societat postmoderna i ens aboca a una esfera més social i compromesa. Avui moltes mares i pares que s’arremanguen al voltant de la pròpia escola per solventar la manca de recursos o per mantenir la qualitat de l’educació, estan fent un exercici de democràcia real de primer nivell.

- Hi ha un segon nivell, que comporta organitzar-se front un repte, trobar respostes, compartir idees, formular projectes i articular un discurs front uns interlocutors. Associar-se, crear xarxes, anar més enllà de la pròpia escola i sortir al barri: és pujar un graó en la practica democràtica.

- Per últim en la democràcia representativa trobem el nivell institucional. El que descriuen les lleis, el que està formalitzat i permet seure la societat civil a les taules de l’administració i incidir en les polítiques publiques. Aquest espai, que sovint ha quedat massa allunyat de la vida real de les escoles, és el que podem ocupar en els consells escolars al centre, al municipi o al govern, és el que en les comissions de garanties de l’escolarització, els projectes educatius de ciutat i d’altres, es reserva a les famílies. És un espai que sovint no s’ha explotat prou i a hores d’ara, a les portes d’una reforma educativa centralista i autoritària com és la LOMCE poden quedar del tot mutilats. Però aquest seria objecte d’un altre article.

FEU EL VOSTRE COMENTARI