Parlem amb el pedagog i il·lustrador italià, que proposa adoptar el punt de vista de l'infant i donar-li més llibertat i autonomia, tant a l'escola com a casa.
PARLEM AMB...
Francesco Tonucci (Itàlia, 1941) és un pedagog i il·lustrador italià que a través de les seves vinyetes, que signa amb el pseudònim de Frato, defensa el protagonisme dels nens i les nenes i canviar la visió que se’n té.
Des de 1966, és investigador en psicologia i cognició al Centre Nacional de Recerca d’Itàlia i ha promogut diverses iniciatives per fomentar la participació infantil, com els camins escolars, el parlament dels nens o els consells urbans.
És l’impulsor del projecte internacional La ciutat dels nens, que ha creat una xarxa de més de 200 poblacions de tot el món que aposten per una ciutat en què el punt de referència siguin les nenes i els nens.
També col·labora en diverses publicacions i és autor de nombrosos llibres, que reivindiquen una escola que ensenyi a viure i formi persones més felices.
El 2014 va rebre el premi Marta Mata que atorga la Fundació Rosa Sensat en reconeixement a la seva tasca per visibilitzar els valors positius de l’educació.
- El 2014 s’han celebrat els 25 anys de la Convenció dels Drets dels Infants. Com valora el compliment d’aquests drets al llarg del temps?
Crec que és una llei revolucionària, desconeguda i que no s’ha complert. Va ser revolucionari que les persones adultes es reconeguessin responsables de la situació dels infants i que es responsabilitzessin de la defensa, protecció i tutela de la infància. El fet que es reconegués els nens i les nenes com a ciutadans des del moment de néixer va canviar totalment la relació entre adults i infants. Ens vam adonar que la infància no és una etapa de pas i de preparació per a l’edat adulta, sinó que és la més important per a la vida d’una dona i d’un home. És quan es posen els ciments sobre els quals es construiran tots els coneixements, les habilitats i les capacitats.
- I per què afirma que és una llei desconeguda i que no s’ha complert?
La Convenció diu que els estats que l’assumeixen han de prendre mesures legislatives per fer-la real i per tant, revisar les lleis i reglaments previs per veure si contenen aspectes contradictoris amb els drets de la infància.
D’altra banda, també els compromet a fer conèixer àmpliament la llei a infants i adults. Així, ha de ser un instrument perquè les nenes i els nens es puguin defensar. Aquestes dues feines, però, no s’han fet.
- Al nostre país, un dels drets reconegut, però que en canvi no està garantit, és el del lleure i el joc. Per què creu, com defensa en les seves publicacions, que és bàsic aquest dret?
El joc és fonamental ja que segurament és l’experiència més valuosa de la vida d’un home i una dona. Com deia, l’etapa més important de la vida és la primera i el que fa un nen en aquests anys és jugar. Per això hem d’atribuir aquest enorme desenvolupament al joc. És l’instrument principal per construir la relació que estableix el nen o la nena amb el seu món. És bàsic perquè després la família i la societat pugui construir-hi coneixements i habilitats.
Francesco Tonucci Foto: Cristina Calderer
“El joc és fonamental ja que segurament és l’experiència més valuosa de la vida d’un home i una dona”
- Ens trobem escoles en què no poden anar tots els nens i les nenes de colònies per raons econòmiques o per alguna discapacitat. A més, amb la crisi econòmica, el del lleure sovint és dels primers drets que es retalla. Per què creu que les institucions es resisteixen a regular l’accés al lleure en igualtat d’oportunitats i que sovint es considera un dret de segona classe?
Per ignorància, els hem d’ajudar a entendre amb dades científiques el valor que té. El dret a l’escola i el dret al lleure són igual d’importants. En canvi, les nenes i els nens passen cinc hores a l’escola, que ja és molt, i després, a més, se’ls donen deures. Això és un abús, un error pedagògic.
El temps de la tarda no hauria de ser de l’escola, sinó temps dels infants. Caldria que les famílies i la ciutat reconeguessin aquest dret i s’organitzessin perquè els nens i les nenes puguin aprofitar la tarda per al lleure amb els seus companys.
- La nostra associació, juntament amb d’altres, ha posat en marxa el projecte Colònies i educació perquè es reconegui socialment la importància d’anar de colònies en l’educació. Encara hi ha escoles que hi van i d’altres que no. Com convenceria la comunitat educativa que el lleure educatiu i el joc són bàsics per als infants i unes bones eines d’aprenentatge?
Sóc partidari que la vida escolar s’interrompi per fer una altra cosa que no sigui una prolongació dels llibres de text sinó totalment diferent. Les nenes i els nens han de sortir de l’escola i viure una experiència diferent i coherent amb el que allà es proposa. Cal que puguin observar la naturalesa i participar en activitats diverses com, per exemple, les que ofereixen les granges escola. A través de viure l’experiència al camp, sembrar un hort o cuidar els animals, els nens i les nenes coneixen altres realitats. A més, en aquests entorns els adults han d’explicar poc i els infants han de fer molt.
Una escola intel·ligent emmagatzema totes aquestes experiències, les porta a l’escola i allà les examina i les analitza. Aquestes propostes han d’entrar en relació amb l’escola com a eines necessàries i de ruptura del dia a dia. L’educació ha de tenir recursos per ser bona i aquest n’és un. El dret al lleure no és menys important que el dret a l’escola.
Il·lustració: Frato
“Hem d’ajudar a entendre a les institucions amb dades científiques que el dret a l’escola i el dret al lleure són igual d’importants”
- Com ha de ser una escola bona?
Una escola és bona si és per a tots. L’escola encara té una malaltia, que és el fet que és una proposta selectiva, d’uns pocs. Que l’escola passés a ser obligatòria fins els 14 anys va suposar un canvi democràtic molt important. Però llavors no es va qüestionar com havia de canviar per ser per a tothom. La majoria de nens i nenes no encaixen en una escola que pretén formar literats o matemàtics i per això hauria d’oferir diferents alternatives, com dicta l’article de la Convenció sobre la llibertat d’expressió.
Actualment es proposa l’expressió a través de la llengua, els números o les fórmules científiques. Això fa que els infants ballarins o artistes fracassin perquè se senten exclosos i no aprenen.
I quines virtuts ha de tenir un bon mestre?
Un bon mestre és el que sap ser-ne de tots els nens i les nenes, que coneix les capacitats de cadascun. Hauria d’avaluar només en positiu, de descobrir quina és l’excel·lència de cada alumne i treballar sobre això. Seria molt més estimulant per als infants que es poguessin dedicar a allò que els agrada i això, a més, els faria millorar l’autoestima i voler treballar les mancances que puguin tenir. En canvi, ara es pretén que se centrin tot el dia en les seves dificultats per tal de superar-les.
- Quines assignatures creu que sobren i quines falten en els currículums educatius perquè les nenes i els nens siguin feliços?
La felicitat és sentir-se realitzat i per això cal que a l’escola hi hagi la possibilitat de realitzar-se en allò pel què naixem, siguem artistes o científics.
També cal tenir present que l’escola no ha de ser un lloc de joc, sinó que aquest àmbit ha de ser de l’infant. Li hem de donar temps, autonomia i possibilitats perquè jugui.
“L’àmbit del joc ha de ser de l’infant. Li hem de donar temps, autonomia i possibilitats perquè jugui”
- Vostè és molt crític amb els deures que posen els mestres.
Els deures augmenten les desigualtats i no ajuden a aprendre: si poso deures, els infants que tenen famílies sensibles i competents els podran ajudar i, segurament, són als que menys els cal. En canvi, els que necessiten assistència no la tenen. Això fa vigent que els bons siguin els rics i els dolents, el pobres, i sabem que la intel·ligència no es distribueix així.
Només un mestre sap les carències escolars d’un alumne i el pot ajudar, és la seva responsabilitat i cal incloure-ho dins l’horari escolar. Demanar la consolidació dels aprenentatges fora de l’escola és una equivocació.
- A l’estat espanyol, cada nou govern estrena una nova llei d’educació. Ara s’ha aprovat la LOMCE del PP amb tota la comunitat educativa en contra. Què opina d’aquests canvis de llei cada quatre anys?
Hi ha un problema profund i és que els governs segueixen creient que l’escola es pot pensar amb lleis i fent retallades. Si mirem la seva evolució en els últims anys, sembla que hagi canviat tot (programes educatius, arquitectura de les escoles, llibres de text,...) però l’educació, és la mateixa. Perquè l’escola sigui bona, cal que es formin mestres bons i per a tots els nens i les nenes.
Els governs han de treballar per tenir mestres bons a les aules i deixar, en canvi, el tema dels currículums educatius als mestres, que són els que saben què han d’ensenyar.
- El novembre, a Barcelona es va celebrar el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores. Com ha de ser una ciutat o poble perquè sigui per als infants?
A mi no m’agrada parlar de ciutats educadores sinó democràtiques. Les ciutats han d’estar pensades per als vianants i no per als cotxes. Per això cal canviar les jerarquies que existeixen actualment perquè hi hagi més gent al carrer i buscar alternatives perquè els nens i nenes surtin de casa. Sóc partidari que s’han de moure sols pel carrer i que el barri els ha de cuidar.
- I per acabar, hi ha alguna manera de continuar veient-hi “amb ulls de nen ” a mesura que creixem?
Sí, però no significa tornar a ser infants sinó no oblidar-se’n, observar els nens i les nenes i tenir un interès cap a ells. És important el fet de conservar la memòria de la nostra infantesa i en canvi, sembla que per arribar a ser adults ens n’haguem d’oblidar.
Per això, cal tenir respecte cap a la infància i estudiar la Convenció sobre els Drets dels Infants perquè és un compromís que hem assumit els adults. És una gimnàstica democràtica viure amb la sensibilitat dels infants i cap als infants.
Potser t'interessa: Especial revista "Lleure": Experiències de lleure, una font d'aprenentatge , Especial colònies escolars .
Foto: Arduratu