Enguany, tot just fa vint anys que es va considerar oportú regular mitjançant una llei les característiques i les condicions bàsiques que permetessin obrir i funcionar les cases de colònies i albergs. Anys abans ja es perfilava un sector creixent d’instal·lacions especialment habilitades per a la realització d’activitats de temps lliure per infants i joves.

Un sector que durant tot aquest temps ha anat a cavall entre joventut, educació i turisme. Joventut, àmbit en el qual per definició s’adscriu i que principalment s’ha responsabilitzat de regular-lo. Educació, on les colònies escolars -tot i que han significat la principal activitat a les nostres instal·lacions- mai han estat contemplades ni reconegudes com recurs educatiu a cap política d’educació. I turisme, on la vessant d’allotjament i restauració que n’és pròpia, només és considerada com a tal per parametritzar els impostos i les taxes locals, mai en els programes de suport i escassament a les polítiques de promoció turística de les administracions.

Amb tot, les instal·lacions juvenils legalitzades a Catalunya han viscut una millora constant de la qualitat i seguretat i dels serveis que s’hi ofereixen. Això ha estat possible gràcies a la voluntat de millora dels seus gestors i a la necessitat d’adequar-se als requeriments normatius que, any rere any, són més nombrosos i exigents. En qualsevol cas, l’excés de zel en la seva aplicació i en la voluntat de vetllar per la seguretat dels usuaris, no hauria d’impedir cercar l’equilibri per garantir, al mateix temps, la competitivitat i bon funcionament de l’activitat.

Impacte ambiental, seguretat en les instal·lacions tècniques, residus, seguretat alimentària, plans d’emergència, piscines, ... Els gestors d’instal·lacions juvenils han de treballar amb un conjunt de requeriments i lleis força complexes, de difícil aplicació pràctica, d’elevat cost per a les empreses i entitats i que generen importants inseguretats jurídiques. La majoria de competències d’aquests requeriments i lleis recauen sobre les administracions municipals -moltes d’elles sense les estructures tècniques necessàries i amb gran disparitat de criteris d’aplicació- fet que provoca greuges comparatius a nivell territorial depenent la ubicació de la instal·lació. Com element exemplificatiu de la pressió normativa de les instal·lacions juvenils només cal fer palès que és l’única activitat que té un control d’inspecció general cada dos anys tipificat per la pròpia normativa específica. A qualsevol altra activitat sotmesa també al règim de comunicació inclosa a l’annex III de la Llei 20/2009, de prevenció i control ambiental de les activitats, els controls periòdics són cada sis anys.

Els importants costos fixes en l’explotació d’una casa de colònies o alberg que genera l’aplicació d’aquestes normatives -sobretot per l’obligatorietat a l’externalitzar serveis i controls continus- té una conseqüència inevitable en els preus dels serveis. Aquest darrer fet va en detriment de l’accessibilitat d’infants i joves al fet d’anar colònies, tant en l’àmbit escolar com en les entitats juvenils, els esplais i els agrupaments.

D’altra banda, el sector també és cada vegada més conscient que, des de la perspectiva d’organització o empresa, cal anar integrant una gestió més compromesa amb el medi ambient, que alhora generarà una gran oportunitat de donar valor a l’aspecte pedagògic d’aquest treball ambiental i socialment responsable. Les cases de colònies i albergs no poden defugir del lloc privilegiat que ocupen en aquest compromís col·lectiu, donat el paper que juguen i poden jugar. Des de l’activitat i des de l’entorn en la qual es porta a terme, es propicien els hàbits i actituds sostenibles d’infants i joves, tant mitjançant els programes d’activitats com a través del quotidià d’una estada.

Però parlar de les instal·lacions juvenils és parlar del fet d’anar de colònies. Un fet gens nou, i menys a Catalunya, amb una llarga tradició d’escoltisme, esplai i colònies escolars i de vacances, on s’ha sabut aprofitar un temps de lleure immillorable per educar en la vessant més emocional, més vivencial i de transmissió de valors.

D’una banda, l’associacionisme educatiu de casa nostra, esplais i agrupaments, ha fet de les nostres instal·lacions un recurs indispensable per desenvolupar, amb més força si cap, la seva indispensable funció educativa i transformadora, basada en el compromís de joves voluntaris, assegurant la transmissió de valors tan fonamentals com l’altruisme i la solidaritat.

També les colònies escolars han tingut històricament un paper important dins del projecte educatiu de moltes escoles del país les quals sempre les han entès com un espai educatiu on es promou especialment la convivència, la cohesió de grup i moltes de les competències personals i emocionals que es pretenen assolir a l’ordenació curricular de les diferents etapes educatives.

Tant en el marc del desenvolupament de tota aquesta activitat complementària a l’acció educativa de l’escola com de l’oferta de colònies i altres serveis en períodes de vacances, s’ha anat consolidant un sector cada vegada més organitzat i professionalitzat, que ha permès en el darrers anys dignificar i millorar la qualitat de la seva acció. Al mateix temps ha pretès donar respostes a les necessitats socials emergents.

En aquest sentit, l’esforç, la dedicació i el convenciment d’un professorat abocat a l’educació integral dels infants a finals dels anys 70, s’ha traduït al llarg dels anys en una àmplia implementació de les colònies escolars. Gràcies a l’empenta d’aquests i d’altres mestres que, moguts per un esperit vocacional indiscutible i un ferm convenciment vers els beneficis pedagògics que s’obtenen a les colònies, s’ha estès i generalitzat l’ús d’aquest recurs educatiu.

I, paradoxalment, precisament avui que aquest recurs és més necessari que mai en una societat cada vegada més globalitzada i mancada de cohesió social, es perd com a oportunitat.

Un dels factors potencials per als mestres en unes colònies escolars és el fet convivencial i la cohesió del grup, i molt especialment quan hi participen alumnes nouvinguts. Però aquest objectiu, propi d’una escola inclusiva, té una conseqüència contrària i negativa quan part de l’alumnat no participa a les colònies per raons culturals i/o econòmiques i s’acaba provocant segregació a l’aula entre els nens i nenes que van de colònies i els que no hi van.

En definitiva, estem convençuts que el veritable valor afegit que podem continuar aportant als continguts dels nostres projectes, serà la nostra experiència, la qualitat en el desenvolupament de les activitats i l’intrínseca voluntat d’educar.

Com a col·lectiu, o si més no, com el grup de més de vuitanta instal·lacions juvenils que representem des de l’ACCAC, ens reafirmem en el convenciment de que si l’educació la podem entendre com una suma de vivències que anem fent nostres per poder afrontar una ciutadania plena i compromesa, cal avançar en el reconeixement de les colònies com un gran esdeveniment educatiu. Un reconeixement que ha d’arribar tant de l’administració com del conjunt de la comunitat educativa, i al capdavall, de la societat en general. Nosaltres posem aquest instrument per viure aquest itinerari personal i col·lectiu: les cases de colònies i els albergs.

Navega per les etiquetes

colònies, instal·lacions, cases, juvenil, joves, albergs, infants, educació, accac

FEU EL VOSTRE COMENTARI