Actualitzat el 23/11/2016

La sentència es planteja, en primer lloc, si l’òrgan jurisdiccional pot concedir en el mateix procés d’acomiadament, sense incórrer en incongruència, una indemnització complementària a la ja percebuda pel concepte de fi de contracte, que no va ser expressament i específicament reclamada per la demandant. El Tribunal dóna una resposta afirmativa invocant diversa jurisprudència del Tribunal Suprem que assenyala que el reconeixement del dret del demandant a una indemnització [per fi de contracte] és una conseqüència legal inherent a la desestimació de les pretensions d’acomiadament i a la declaració de procedència de l’extinció contractual.

Adverteix tanmateix que, de la lectura de la també recent Sentència de 5/10/2016 (recurs núm. 246/2014) dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que va ser el que va elevar al TJUE la qüestió prejudicial resolta per la seva Sentència de 14/9/2016, es va concedir per igual concepte una indemnització de 20 dies per any treballat a una interina contractada pel Ministeri de Defensa, sense que a la instància ni al recurs hagués antecedit una específica petició de part demanant dita indemnització.
 

Així, el Tribunal Superior de Justícia del País Basc argumenta que l’acció d’acomiadament comprèn de manera natural i inherent no solament la petició d’aquelles indemnitzacions meritades pel treballador en cas de ser declarat i qualificat un acomiadament, sinó també la indemnització que legalment fos procedent en cas d’ésser declarada procedent l’extinció contractual. Tot entenent que això té empara en el principi general expressat a l’aforisme “que demana allò més, demana allò menys”.
 

Afegeix la Sala que sobre la base dels principis inspiradors del procés laboral (concentració i celeritat) i del principi d’efectivitat de la jurisprudència comunitària, no fóra adequat remetre el treballador a un altre procés judicial diferent del d’acomiadament per tal que reclamés una quantitat complementària en concepte d’indemnització per fi de contracte.

La Sala nega que accionar en el procés per acomiadament la concessió d’una major indemnització per fi de contracte vulneri processalment la prohibició d’acumulació indeguda d’accions

És a partir del Fonament de Dret Vuitè de la seva resolució que el TSJ del País Basc aprofundeix en les raons de fons. El Tribunal apunta que la interpretació continguda en la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14/9/2016 desenvolupa una tesi d’obligatòria aplicació en virtut del principi de primacia de la jurisprudència comunitària en la resolució de qüestions prejudicials.

L’argumentari de la sentència recorda que el dret comunitari en discussió és la Directiva 1999/70/CE del Consell de 28 de juny de 1999, sobre el treball de duració determinada. La seva clàusula 4.1a estableix un principi de no discriminació que prohibeix dispensar als treballadors temporals un tracte menys favorable que als treballadors a temps complets comparables, a menys que estigui justificat per raons objectives. I que aquesta clàusula d’equiparació no pot ser interpretada restrictivament perquè expressa un principi de dret social de la Unió.

En tots dos casos, afegeix, el punt de partida és la subscripció d’un contracte temporal de duració incerta amb una terminació aliena a la voluntat del treballador. Posa èmfasi el TJS del País Basc en un aspecte que –al seu parer- és substancial a la tesi del Tribunal Europeu, i és que tant en el supòsit d’extinció per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de la producció dels treballadors indefinits, com en el d’extinció unilateral d’un contracte temporal per causes legals justificades, existeix un punt en comú: el caràcter objectiu de la causa concorrent, aliena a la voluntat de les parts del contracte de treball.

La diferència quantitativa entre la indemnització percebuda per la demandant, treballadora temporal (de 12 dies per any treballat) i la percebuda per acomiadament objectiu pels treballadors indefinits (de 20 dies/any) constitueix un tractament substancialment desigual sense justificació que ho empari. La situació de la demandant és comparable a la dels treballadors indefinits que en el seu mateix centre de treball realitzaven la mateixa activitat o d’altra similar tenint en compte la seva qualificació i tasques encomanades.

Tot aquest seguit de sentències obliguen el legislador i els agents socials a posar ordre al respecte, a fi i efecte que les empreses sàpiguen realment a què atenir-se i ordenar definitivament i clarament la contractació a l’Estat espanyol.

Potser t'interessa: La justícia europea equipara la indemnització dels contractes fixos i temporals.